Avui entrava a la web del Gencat preguntant-me què estava fent el nostre govern per pal·liar els efectes de la crisi. Preocupació número 1 dels ciutadans i on n’estic convençut que el Govern en té una preocupació absoluta i està fent suposadament ‘n coses’.
Doncs, no he estat capaç de trobar per enlloc quines seran les polítiques i decisions que ajudaran – en la mesura que es pugui – a millorar la trista actual situació econòmica. He fet el mateix experiment amb la web de La Moncloa i res del que he vist m’ha permès saber que a nivell espanyol estem en bones mans.
Els polítics no entenen la oportunitat que internet els dóna d’explicar-nos que estan fent, quins són els reptes, els programes, els indicadors, les complicitats,... que poden permetre suavitzar els efectes de la crisi. Els polítics no entenen com d’econòmic és mostrar-nos la seva cara més propera i transparent i explicar-nos els seus objectius, el seu ideari, les fites per assolir i les ja aconseguides. I crec francament que s’estan equivocant.
Es queixen que la ciutadania no és sent propera als polítics. No ens ho posen gens fàcil. Ni ens posen fàcil saber com resoldran el temes a que tots ens preocupen: la crisi, l’atur, la vivenda, el terrorisme o el finançament.
A les antípodes ens trobem el sr. Obama. No sabem molt bé si se’n sortirà però el que està clar és que representa el camí a seguir en molts aspectes. El discurs del President Address de la setmana passada va ser simplement brillant en molts sentits però sobretot perquè contribuïa a explicar al congrés i als ciutadans el programa de govern d’un nou president que inicia legislatura. Però, no conformant-se amb això i com a mostra de la importància de la transparència que vol aportar en la seva manera de governar, ens sorprèn a tots amb la web Recovery.gov, una web des d’on s'ha proposat informar dia a dia sobre quines són les passes que s’estan fent per ‘reconstruir Amèrica’.
Simplement brillant. Acostar-se al ciutadans fent ús d’Internet sense necessitats de grans pressupostos no només és possible, sinó necessari en un món on la transparència és valorada - en els que ens governen - més que mai.
5/3/2009
Obama ha guanyat les eleccions nord-americanes en una nit històrica per molts americans que han vist com la màgia del ‘yes, we can’ ha portat a un negre a presidir la Casablanca. I fer-ho per la porta gran. Doncs, no només ha guanyat. Ha contagiat una il·lusió sense precedents entre milions de nord-americans que veuen com fer les coses de manera diferent és possible.
Obama ha guanyat perquè entorn d’ell ha sabut crear un moviment de centenars de milers i milers d’americans que s’han mobilitzat com mai per convertir-ho en el proper president del país més determinant de la terra.
I encara que no s’ha complert el que Joe Trippi – assessor del candidat demòcrata a les anteriors primàries Howard Dean - va vaticinar quan deia que l’any 2008 seria l’any on seria el futur president nord-americà ho seria gràcies a Internet, n’hem estat ben a prop (tot i que la televisió segueix sent la televisió) i Internet ha representat un element summament important en la victòria demòcrata.
Obama també ha guanyat a Internet i per golejada. Les claus han estat 5:
-
Internet s’ha entens no com un afegit o complement, si no com una peça clau i central sobre la que articular tota l’energia del partit.
-
Les xarxes socials - especialment Facebook - han jugat un paper clau en la mobilització de milers i milers de simpatitzants i militants. Obama ha sabut integrar Facebook en la seva pròpia presència online i dinamitzar grups com One Million Strong for Barack amb més de 850.000 usuaris inscrits. Sens dubte, el rol de Chris Hugues – un del fundador del mateix Facebook - al capdavant de la seva estratègia online ha estat clau en mobilitzar especialment la generació Y (joves nascuts entre el 1978 i el 1996).
-
-
-
La dinamització d’accions de marketing directe amb la creació de grans bases de dades de nord-americans sobre els que s’han adreçat missatges de correu electrònic i SMS de manera subtil e intel·ligent.
Seguir aquestes eleccions des dels mateixos Estats Units ha estat una experiència única que m’ha permès entendre la vertadera força d’internet. Ni més ni menys.
5/11/2008
Aquest cap de setmana passat vaig tenir la oportunitat de participar en l’escola d’estiu d’Unió per donar una xerrada sobre Internet i política titulada “L’intenauta políticament indecís”. Sorprès per l’expectació i interès amb que es va seguir – serà que els polítics comencen a mirar internet amb uns altres ulls – vaig poder transmetre 7 aspectes claus que considero que tot partit hauria de tenir interioritzar per tal de treure’n profit al mitjà per excel·lència de començaments del segle XXI:
1. Internet serveix principalment per cohesionar (en quant a estratègia, missatges i valors) i apropar una militància dispersa geogràficament. L’energia s’ha de posar en dotar d’eines el partit per tal que la velocitat a que les idees flueixen en totes direccions s’acceleri substancialment i el networing entre els militants en sigui una realitat.
2. La millor manera d’acostar-se online a simpatizants i elector – especialment en xarxes socials o comunitats virtuals – és des dels mateixos militants. Són ells – com a persones – que es mobilitzen a la xarxa per tal de que les nostres idees arribin amb la rellevància, contundència i amplitud que desitjen.
3. El ciberactivisme – al millor estil Moveon.org – és un eix que sobre temes que preocupen a la ciutadania, amb un to molt poc de partit polítics i amb una absoluta capacitat de resposta ràpida és la manera més intel·ligent d’apropar el partit a col·lectius més allunyats o implicats.
4. La campanya a la xarxa no pot començar poques setmanes abans d’unes eleccions i pensant principalment amb una web de campanya. No és tracta d’un sprint, si no d’una marató.
5. Internet hauria de ser l’eix pel qual els partits polítics escolten els seus militants i electors i configuren propostes en funció del que aquests els diuen.
6. La mateixa manera de com s’organitza un partit política ha de ser completament repensada. Sense tenir-hi la fórmula clara, n’estic convençut que si ara forméssim un partit nou Internet seria el vehicle central de com organitzar-nos. Congressos, esmenes, sectorials,... em sonen a fórmules organitzatives del segle passat o l’anterior.
7. Sense recursos – i aquest és l’aprenentatge del cas nord-americà on els donatius en línia tenen un pes cada cop més rellevant – és molt difícil trencar el cercle viciós en la que estem. No hi ha recursos. No fem coses intel·ligents. No hi ha resultats. No hi posem recursos.
Aquí podeu veure la presentació que vaig fer:
Sense creure que internet serveix per guanyar eleccions – potser sí per guanyar momentum – crec que els partits polítics catalans no poden esperar més les oportunitats que la xarxa els hi ofereix per reinventar-se i apropar-se més a la ciutadania i al futur al que tendim.
25/7/2008
Avui he assistit a Madrid a les jornades que Mas Consulting – que no Multiplica J - organitzava per debatre si les eleccions del 9-M van ser les primeres campanyes 2.0. No em podia perdre l’oportunitat de veure els responsables de campanya dels principals partits polítics justificant-se.
I no m'han decebut. Avui he entès perquè les estratègies electorals a la xarxa van ser més aviat descafeïnades. Les raons, varies:
-
Segueixen entenent Internet com un mitjà eminentment promocional que no cal dinamitzar un cop les eleccions passen. El Twitter de la Carme Chacón, el més comentat com exemple d’aquesta manca de comprensió i sensibilitat digital.
-
Internet com quelcom innovador que els permet ser mediàtics. D’aquí la carrera a veure qui la fa més grossa abans a SecondLife, Tuenti o Youtube.
-
La interacció amb els nostres estimats líders polítics – un miratge: pur marketing.
-
Les xarxes socials, un mal de cap pels partits doncs s’han de passar hores i hores eliminant comentaris o fotografies als perfils dels seus candidats més que cap altre cosa. No tenen el control i mai el tindran.
-
Els professionals que les lideren són més polítics que professionals. Cap ha fet autocrítica. Cap a tret aprenentatges inspiradors. Només m’ha faltat veure els del PP i el PSOE recriminant-se joc net a la xarxa. Lamentable.
Una mica de llum en tanta grisor:
-
Es comença a entendre cada cop que la militància ha de ser l’eix sobre el que orientar tota l’estratègia a la xarxa.
-
Es comença a entendre que les properes eleccions del 2012 internet i – especialment – l’internet des del mòbil (amb molt de vídeo) en poden ser protagonistes.
-
Es comença a entendre que Internet ha de canviar la manera d’organitzar un partit polític. Al menys, així sembla que el PSOE ho està entenent si fem cas a la seva ponència pel congrés de la setmana vinent en el seu punt 428: ‘Un partido en red para una sociedad en red”.
Seguirem informant si hi ha novetats !
27/6/2008
Des de Multiplica, hem volgut - per 3er cop - analitzar les estratègies a la xarxa dels partits polítics que es presenten a les eleccions generals de demà. Les esperances que teníem eren moltes. El bon sabor de boca del paper de la xarxa a les eleccions nord-americanes i la irrupció de les xarxes socials ens animava a pensar que podríem veure coses interessants.
No obstant, l’estudi - que podeu descarregar aquí - ens demostra que els partits polítics segueixen veient Internet com un espai de promoció electoral més, sense entendre el potencial d’acció que pot tenir la xarxa en la política diària. Com s’argumenta en l’estudi, els partits polítics es senten incòmodes amb un mitjà de comunicació que no entenen i en el que estan perquè hi han de ser-hi.
Després d’analitzar 97 factors de la persuabilitat de les seves presències online i el paper que han volgut assumir a les principals xarxes socials (facebook, myspace, youtube,…), només PSOE i IU es salven:
-
PSOE (66,17)
-
IU (55,29)
-
PP (48,88)
-
CiU (38,41)
-
ERC (29,21)
-
PNV (24,03)
I ho fan pel dinamisme que han aconseguit obtenir a les xarxes socials.
No obstant, la conclusió segueix sent que no han aconseguit persuadir als seus electors indecisos a través de la xarxa i la televisió i els dos debats televisats han estat els protagonistes d’unes eleccions que no es recordaran mai per la rellevància que un mitjà com Internet hauria d'haver cobrat.
Seguirem esperant, doncs, que a Catalunya i a Espanya hi hagin unes eleccions on Internet tingui el protagonisme que creiem que mereix.
(1 comentari)
8/3/2008
La profecía - per dir-ho d’alguna manera – que Joe Trippi, el responsable de campanya que va portar a en Howard Dean a quasi ser el gran rival d’en Bush l’any 2004, sobre que el President nord-americà escollit l’any 2008 ho serà gràcies a Internet s’està fent realitat.

I es que aquest 23 de juliol probablement serà recordat com l’entrada per la porta gran d’internet en la política després de que poguéssim presenciar The CNN+You Tube Debates pel qual tot internauta pot enviar les seves preguntes en el debat demòcrata que es produïa entre els diferents candidats que es presenten com a líder demòcrata per les presidencials nord-americanes de l’any vinent.
Es van seleccionar 39 de les 3.000 preguntes que es van fer en vídeo en les hores prèvies a Youtube. Probablement hagués estat més interessant, democràtic i revolucionari que s’haguessin escollit les preguntes més votades o més vistes.
De totes formes, l’experiència de participació que es produeix entre els usuaris de You Tube que poden postejar preguntes i respostes en vídeo em sembla espectacular. I la iniciativa apunta com serà la vida i la comunicació en un futur. Més val que ens compren tots ja una webcam.
Us imagineu que els comentaris de posem a blogs i notícies els comencessim a fer en vídeo?
Technorati Profile
25/7/2007
Aquestes eleccions descafeïnades - que conclouen demà sense masses canvis i amb un nivell de desinterès absolut - ens han mostrat – per sorpresa meva – que internet comença per fi a entrar en l’agenda dels polítics (al menys quan estan en campanya).
Hi ha 7 coses que m’han agradat significativament:
- La blogosfera política amb més de 650 blocs per parts dels principals alcaldables amb nivells d’actualització i interacció excel·lents. Significatiu és que la pàgina d’inici d’ Esquerra sigui la dels blocs dels seus alcaldables.
- Els espais propis a Youtube de la majoria de partits polítics (Quina simpatia i ritme els de Fuengirola del PP) i l’entrada en escena del vídeo per comunicar i presentar els seus programes electorals. Veieu com inicia el seu discurs l’Alberto Ruiz-Gallardón.
- Els mapes del Psc que utilitzan Google Maps ens han permès fer propostes en el territori més enllà d’explicar-nos què està fent el PSC per Catalunya i els seus municipis i quines són les propostes més rellevant que ens estan proposant.

Vertaderament Internet. Excel·lent.
- La pàgina d’entrada a les webs o blocs dels alcaldables municipals del PSC.
- L’estil meneame de la web de l’alcalde de Saragossa Juan Alberto Belloch.
- Gaspar Llamazares a Second Life. Llamazares segueix les passes de molts altres polítics als Estats Units, França o el Regne Unit i crea el seu avatar a Second Life. Tot i el valor més aviat simbòlic d’estar a Second Life, denota la preocupació dels polítics de fer coses diferents fent ús d’internet.
- La frescura i l’estil de la web de l’alcaldable socialista Miguel de Sebastián, especialment de l’espai Tu quieres. Mireu el A pie de calle o l’espai de Participa o la proximitat que genera el Fes-te sentir de la web del Jordi Hereu.
Entenent les limitacions pressupostàries d’uns alcaldables i unes municipals, em sembla excel·lent algunes de les coses que hem pogut veure en aquestes eleccions.
26/5/2007
El marketing polític s’està transformant amb l’arribada d’Internet. Però, no a casa nostre. I tot pinta que el gap entre el que s’està fent als Estats Units i a Catalunya serà cada cop més gran.
El motiu és bastant flagrant: els calers. I és que Internet és una font d’ingressos increïble que està democratitzant els donatius que reben els partits polítics i fent que hi hagi empreses de serveis a Internet com Multiplica que s’especialitzin només en marketing polític a la xarxa i apostin supeditant part dels seus honoraris als donatius online que aconsegueixen les seves campanyes online. Com es cita en l’article publicat avui per Cinco Días 'A un paso de la campaña electoral sin carteles' (i on surto esmentat), Obama ja ha replegat 6,9 milions de dòlars de 50.000 donacions online.
Aquí, fins que el model de finançament dels partits polítics no canviï i es permetin els donatius en línia, Internet seguirà veient-se com una obligació, una despesa i no una inversió. I seguirem a anys llum del recorregut que Internet pot tenir en la política.
(1 comentari)
17/4/2007
A l’espera de saber si l’ex-alcalde de Nova York Rudolph Giulani confirma la seva més que probable candidatura a les properes eleccions nord-americanes, Barack Obama, John Edwards i Hillary Clinton són els noms que més sonen per convertir-se en el proper presidenciable demócrata que molt malament ho hauria de fer per no convertir-se en el proper president dels Estats Units.
Si fem cas a les prediccions de Joe Trippi - responsable de la campanya electoral del ex-candidat Howard Dean l’any 2004 i uns dels protagonistes de fer entendre entre polítics la importància d’internet per mobilitzar i persuadir la ciutadania – el proper President nord-americà escollit l’any 2008 ho serà gràcies a Internet, talment com quan en Kennedy ho va ser gràcies a la televisió.
D’aquí la importància de fer un bon seguiment de les sorpreses que els candidats republicans ens plantejaran a través d’internet en els propers mesos.
La sortida l’ha donat Hillary Clinton captan l’atenció dels nord-americans més que ningú com es pot veure a nivell de visites rebudes en els primers dies.

Sens dubte, és la que més seriosament s’ha pres per ara Internet, destacant:
M’ha agradat la presència del candidat John Edwards que - sense el mateix glamour – es presenta molt més participatiu amb el servei de video, audio i foto blog on tothom pot penjar la seva, amb campanyes de mobilització online a favor de temes concrets (per exemple, el delicat tema de la salut universal), el seu centre d’organització i punt d’encontre virtual de voluntaris, així com entendre la importància d’obtenir un correu electrònic del visitant. Mireu la seva home:

Per ara, Barack Obama – segons Joe Trippi – no guanyaria les primàries, tot i que la simplicitat de la seva web et desconcerta i aposta pel vídeo com a millor element comunicador. No us podeu perdre el seu vídeo de presentació. El talent comunicatiu d’Obama és del tot inqüestionable.
9/2/2007
A través del Giuseppe Perri, expert en telefonia móbil a Multiplica, he pogut conèixer el brillant ús que feia la candidata independent per Maine Pat LeMarcha en aquestes darreres eleccions nord-americanes.
Tot i que no ha estat escollida la governadora de Maine, ha demostrat tot i els recursos limitats amb que comptava que sap com utilitzar la tecnologia en la seva campanya. I en tot moment ha entès com el mòbil pot ser un vehicle rellevant de relació en dues direccions.
Enviant la paraula pat al número 30644, passaves a formar part del Pat's Immediate Response Team, el qual al llarg de tota la campanya rebia las darreres consignes, crides a la mobilització o consells de com ajudar-la a guanyar. Però, també el mòbil l’ha utilitzat per saber de quins temes la gent vol que parli en conferències, en la ràdio o la televisió enviant la paraula Pat i el tema al mateix número.
I es que als Estats Units comencen a aparèixer empreses – com Rights-Group, Mobile Voter o Mobile Accord – que es dediquen a gestionar les campanyes a través del móbil dels partits polítics amb els que treballen.
Alguns partits polítics catalans erren quan fan spam fent ús del telèfon mòbil. El telèfon és un vehicle de marketing ben perillós ja que si no comptem amb el vist-i-plau del ciutadà la jugada ens sortirà ben malament. La mateixa acceptació dels ciutadans de l’ús del mòbil requerirà del seu temps. Però, el simpatitzant o militant té la predisposició necessària per entendre que el mòbil pot ser el detonador del boca-orella electoral.
9/11/2006
Segons l’estudi realitzat des de Multiplica per l’Ester Pallarès i un servidor sobre les presències a la xarxa dels partits polítics catalans, aquests segueixen sense aprofitar les possibilitats de la xarxa. 5 fets demostren aquest ús superficial que han fet d’Internet:
- Tots els partits polítics aposten per webs de campanya, sense una estratègia a llarg termini que mobilitzi realment a la seva militància a la xarxa.
- Cap partit polític sap crear un discurs clarament persuasiu pensat centralment en els electors més indecisos.
- Cap partit polític té una presència a la xarxa més enllà de les seves pàgines webs i alguns banners de marca que no generen tràfic.
- Tots documenten la campanya a través de la web però en cap cas aquestes són primícia de cap notícia destacada. La web no és protagonista en cap moment de la campanya.
- No esperen que els seus simpatitzant i electors hi participin d'una manera clara i activa.
Hem analitzat les webs dels partits amb representació parlamentària segons 97 variables que descriuen la potencialitat d’una web d’un partit per persuader els electors i només
CIU passa la prova, i pels pèls. La puntuació resultant ha estat la següent (puntuacions sobre 10): CIU (5,89), PSC (4,91), ERC (4,16), ICV (3,58) i PPC (2,78)
Són 3 les línies de treball que recomanem que els partits polítics abordin des del mateix 2-N si volen convertir-se realment en forces polítiques del segle XXI modernes i innovadores:
- Crear eines que permetin una major connexió i proximitat entre la militància, aprofitant el potencial d’Internet per connectar persones que no coincideixen en les variables espai i temps per crear el punt d’encontre virtual entre militants. Ens referim a un directori d’accés restringit – estil Linkedin.com - de la militància amb informació personal, professional i política dels seus integrants, on el militant convida a donar-se d’alta als seus contactes de primer nivell, els quals expliciten la informació que volen aportar al sistema i el caràcter privat o públic d’aquesta informació. El sistema pot permetre recerques avançades entre la xarxa de contactes i la xarxa de la xarxa per criteris com l’empresa o entitat, interessos, grups de treball al que pertanyen,... i possibilitant que el partit pugui també publicar informació d’interès pels militants i que es notifiquin canvis en les dades dels contactes de primer nivell.
- Crear eines que permetin als militants tenir els seus propis espais a la xarxa como si d’un Myspace polític es tractès dins del paraigües d’un partit. La idea es dinamitzar bases des de les bases, i fer que la gent construeixi partit podent crear microcampanyes, recollir diners per la campanya i gestiona plenament la seva microcomunitat. El partit demòcrata nord-americà ens ha ensenyat el camí amb el seu Party Builder.
- Crear eines que facilitin la deliberació entre la militància d’una manera orquestada i entre la cupula directiva, permetent una millor gestió del coneixement en el sí dels partits polítics i sistemes de discusió del segle XXI on les opinions circulen per la xarxa sense la necessitat de reunions i més reunions per aclarir línies programàtiques o ideològiques.
El futur passa per un plantejament a llarg termini que s’inicia quan comencen les legislatures i no a pocs dies de passar per les urnes. Confiem que les eleccions nord-americanes del 2008 obrin els ulls als partits polítics catalans i no tornem a tenir unes eleccions catalanes tan descafeïnades com les que tancarem el proper dia 1 de novembre.
(3 comentaris)
30/10/2006
Avui fa tot just dos anys que vaig iniciar Ditades. Ditades sobre administració electrònica, societat de la informació i Catalunya. I no només m’he cansat de fer-ho sinó que m’he proposat renovar el meu compromís amb la meva reduïda – però qualitativament important - audiència per dos anys més. Us puc assegurar que més d’una setmana m’ha fet més que mandra.
Però, el meu propòsit inicia’l ben pagava la pena. La veritat és que – i encara que sembli presumptuós – fa quelcom més de dos anys em vaig proposar un objectiu ben a llarg termini: fer quelcom GRAN per Catalunya. I la millor manera de començar a donar passes era posant-me les piles. I la millor manera, haver d’escriure periòdicament per saber-ne més.
En aquests dos anys he après moltes coses. En els propers 2 n’aprendré moltes més. Però, vull fer un petit gir de 15% i fer un major esforç per entendre el futur que ens espera. I per això a partir d’avui m’he proposat fer més ditades, però aquest cop sobre Internet, la societat de la informació, Catalunya i el BRILLANT futur que ens espera. En breu veureu nou format de blog (gràcies, Santi). Seguiré posant el meu petit gra de sorra per fer del meu país un millor lloc on viure. Encara que sigui, amb moltes ditades.
(1 comentari)
15/11/2005
La Internet on l’usuari és el centre de les postres preocupacions ha arribat a la seva fi. O hauria. I és que portem massa temps desaprofitant excessives energies i esforços per satisfer a un desagraït i infidel usuari. El focus no pot seguir sent l’usuari i ha de desviar-se des d’ell fins a la seva convertibilitat. Convertibilitat en client.
Reneix el marketing pur a la xarxa com art per a convertir els nostres usuaris en clients on la usabilitat se’ns presenta com a disciplina necessària però superada a on el nucli de la nostra energia no està en altre cosa que no sigui seduir. És el moment de convèncer, persuadir i vendre. De ser més agressiu en els postres plantejaments e impulsar al nostre usuari en la seva visita a la nostra presència online d’una pàgina a una altra fins a convertir-lo en client. Neix la persuabilitat.
La persuabilitat entesa com ‘la capacitat (persuasiva) d’una presència online de portar a l’acció a l’usuari i convertir-lo en subscriptor, lead o client. Una disciplina interioritza els desitjos, necessitats racionals i emocionals, el momentum de l’internauta, la nostra proposta de valor i la millor de les postres estratègies de marketing online en un tot, utilitzant la medició en temps real per monitoritzar els ratis de conversió i permetre’ns jugar al ‘tunning’ en un procés de millora continua de la nostra persuabilitat.
7/6/2005
La campanya electoral nord-americana i internet: una de reflexió
Segons les xifres del comentari anterior, internet és digne de ser considerat en el futur amb notable intensitat. Però, quins són els usos més impactants que ha començat a tenir i tindrà encara més en el futur internet en el marketing polític? N’apunto 5:
- La blogosfera política. L’aparició del blog com a fenomen social (més de 10 milions al món!) o el fet que en la campanya electoral americana ja hi hagués més acreditacions de bloggers que de periodistes marca un camí inqüestionable. Els partits han de donar veu a internet als seus portaveus i a la seva militància per tal de seduir i convèncer nous adeptes.
- El boca-orella fet digital. Els partits hauran d’utilitzar intel·ligentment el grau d’estusiasme i involucració dels seus simpatitzants per poder fer arribar missatges que posicionin millor els seus partits polítics.
- Contribucions online. Els partits polítics hauran de llançar-se a la piscina i no només tenir un model de finançament més transparent, sinó que hauran de veure internet com una font central d’ingressos a mode de petites contribucions.
- Movilitzacions i activisme digital. Campanyes com les plantejades per Moveon.org ens obren els ulls i ens ensenyen quin ús pot tenir internet per movilitzar la nostra massa adormida de simpatitzant en favor de campanyes digitals alineades amb la nostra visió del país i la seva evolució.
- Marketing relacional. El partits hauran de passar d’una comunicació de masses a una comunicació més estreta, personal i propera amb el seu electorat on els conceptes més bàsics del marketing relacional formaran part de qualsevol estratègia electoral.
Internet hi pot jugar un paper sempre i quan es treballi a mig-llarg termini. I per aconseguir que hi tingui un paper important en els eleccions que tindrem el 2007 i el 2008, més val que comencem a moure fitxa des d’ara.
17/3/2005
Fascinant la lectura de l’estudi publicat aquesta mateixa setmana per Pew/Internet sobre l’impacte d’internet en la campanya electoral nord-americana a finals de l’any passat. Fascinant perquè ens dóna per primer cop dades sobre el salt quantitatiu d’aquest impacte. N’apunto les més interessants:
- 75 milions d’americans – el 37% de la seva població adulta i el 61% dels internautes – van utilitzar internet per informar-se de la campanya.
- Internet (amb un 18%) supera per primer cop la radio (amb un 17%) com a mitjà d’informació política central, encara que molt lluny de la televisió (78%)
- 32 milions d’americans van enviar mails amb bromes o acudits de caràcter polític abans de les eleccions.
- 18 milions van participar en enquestes polítiques a la xarxa.
- 13 milions van utilitzar internet per donar suport directament a un dels candidats.
- 4 milions van fer donacions online a candidats com en Howard Dean (20 milions de dòlars amb un 40% de tota la seva recaptació), en Kerry (82 milions de dòlars amb un 33% de la seva recaptació total: 249 milions) o en Bush (14 milions amb només un 5% dels 273 milions obtinguts).
Aquestes xifres fan més creïble l’afirmació d’en Joe Trippi, el responsable de campanya que va portar a en Howard Dean a quasi ser el gran rival d’en Bush, que assegura que el President nord-americà escollit l’any 2008 ho serà gràcies a Internet, talment com quan en Kennedy ho va ser gràcies a la televisió.
10/3/2005
Aquesta propera matinada tindrem una darrera oportunitat no només per veure si el sr.Bush només tenia una arruga en la seva americana sinó per comprovar com els responsables de campanya electoral americans entenen el paper clau d’internet en aquestes eleccions presidencials del proper 2 de novembre. En aquest sentit, un recent estudi de PQ Media ja apunta com la inversió online d’aquestes eleccions es situarà al voltant dels 25.3 milions de dòlars, un 853,8% més que en les eleccions del 2000.
I és que mentre a Espanya després de l’atemptat més gran viscut a la història amb el 11 M, els partits espanyols només podien desactivar les seves webs o afegir-hi un crespó negre, les webs d’en Bush i en Kerry comentaran en temps real segon a segon tot el que estigui passant en el debat televisiu per aflorar mentires, contradiccions o pífies dels seus respectius contrincants i condicionar l’opinió pública. Sens dubte, una nova manera d’entendre l’encaix de la xarxa en plena campanya.
13/10/2004
Diumenge anirem a votar. Probablement – amb el sol que prometen les nostres platges – menys dels que esperen els més pessimistes. Especialment si fem cas al poc ressò que han tingut entre la ciutadania les campanyes electorals dels diferents partits polítics i la caiguda en picat que han tingut les audiències de les webs dels principals partits polítics si les comparem amb dades de les eleccions autonòmiques i – especialment - les generals. Pel que hem vist en les campanyes online d’aquestes generals reduït ha estat el pressupost que s’ha pogut permetre la majoria de les formacions.
Poques coses a destacar a excepció de la original campanya d’Ignasi Guardans de CiU que - no només ens ha presentat una presència online (http://www.guardansxeuropa.org/) moderna, dinàmica i amb un contingut clar i entenedor – ha llançat 3 campanyes (dins de la seva campanya) per tres temes que preocupen al líder de Galeusca: la defensa del català a Europa, l’Europa sense fums i la promoció del cinema europeu. I en aquest sentit ha creat: http://www.europaencatala.org/, http://www.europasensefums.org/ i http://www.pelcinemaeuropeu.org/ amb un objectiu de connectar millor amb la ciutadania interessada per la lluita i defensa de cadascun d’aquests temes i plantejant l’adhesió a un manifest que dóna suport a cadascun dels temes.
Alguna d’aquestes campanyes ha anat acompanyada d’alguna acció fora de la xarxa com la creació de la ‘Nit del Cinema Europeu’ on es podien veure pel·lícules de producció europea per només 1 euro a les diferents sales dels cinemes Renoir-Les Corts. Al menys, hem pogut veure una mica de llum entre massa foscor. Ben segur, que el 2007 serà un any ben diferent en com els partits polítics catalans utilitzin internet per acostar els seus discursos a la ciutadania.
11/6/2004
Que els polítics poc han entès de que van les noves tecnologies ja ho anem repetint des de fa temps. Però el cas del PP és de riure. Si no en va tenir prou aquell màgic dissabte 13 de març - en que la ciutadania va incrementar els ingressos dels operadors de telefonia mòbil per sobre del 20% d’un dissabte normal amb l’enviament viral de SMS promovent una genuïna forma de mobilització ciutadana – ara s’ha proposat bombardejar la telefonia mòbil espanyola amb missatges com “Estamos en campaña. Ponte en marcha. Contigo vamos a ganar. Un abrazo Jaime Mayor Oreja. PASALO.”
Com si el Jaime Mayor Oreja hagués enviat un missatge curt a la seva vida. Té pinta de no haver obert mai un correu electrònic i ara va de modern i innovador amb una campanya que li pot portar més d’un disgust a un PP cada cop més arraconat. Disgust perquè aquest tipus de campanya – més enllà dels problemes legals i de seguretat de les pròpies dades (recordem que el PP ha decidit externalitzar a una empresa la campanya) li pot representar un antimarketing entre tots aquells usuaris que encara veuen en el mòbil un dels pocs espais d’intimitat i privacitat que li queden. La ciutadania està cansada de tanta campanya electoral i les europees no generen ja cap tipus de passió. I la mobilització ciutadana del 13 de març va ser possible no perquè hi hagués la tecnologia, o perquè hi hagués un emissor, ... sinó perquè – a més d’això - hi havia un motiu absolutament passional en un moment excepcional: es volia la veritat dels atemptats de Madrid. Si ara algú es tan ingenu que es poden fer campanyes de marketing viral com qui compra espais publicitaris està ben equivocat. I tot sembla que el PP es menjarà els 500.000 missatges amb patates perquè demostrara la seva nul·la efectivitat i potser a més d’un ens recordarà què vam votar aquell dia que el PP va perdre unes eleccions que tenia clarament guanyades.
Ben aviat veurem campanyes del PP que t’animaran a enviar un SMS al 3456 amb el text ‘Rajoy, Presidente’ si vols que participar en el sorteig d’un pis de protecció oficial a Torrelavieja.
8/6/2004
Amb aquest frase - que empaperava les parets de les oficines electorals de Joe Trippi, responsable de la campanya electoral del ex-candidat Howard Dean – tancava la meva intervenció a la Internet Global Congress per transmetre la serietat amb els que els polítics s’han de prendre la irrupció de les noves tecnologies i, en especial, internet.
Algunes dades que aportava parlen per elles mateixes:
-
70 milions de missatges curts en només un dia mobilitzen la gent a Filipines l’any 2001 per posar pressió al Senat en contra del President Estrada, convertir-lo en el primer president de la Història enderrocat per un SMS.
-
Amb més de 180.000 simpatitzants, Roh Moo-hyun és el primer president del món catapultat pel poder mobilitzador de la xarxa a Corea del Sud l’any 2002.
-
L’any 2003 DraftWesleyClark.com convenç al general a presentar-se a les primàries americanes després de rebre més de 50.000 cartes de suport.
-
Meetup.com – plataforma online per facilitar trobades entre persones amb interessos afins – amb més d’1.260.000 usuaris canvia la manera en que els polítics nord-americans realitzen la convocatòria dels seus esdeveniments presencials.
-
Howard Dean acosta la política als americans amb una campanya que serà recordada com el detonant de la irrupció d’internet a la política. El 70% de les persones que contribueixen econòmicament a la seva candidatura a través d’internet mai abans havien posar un dòlar abans a un candidat polític.
-
John Kerry bat tots els records possibles aconseguint 2,4 milions de dòlars en contribucions online en només un dia: el 4 de març.
-
Neix un nou contrapoder polític als Estats Units: Moveon.org – plataforma de ciberactivisme - amb 1 de cada 146 nord-americans.
Seguirem atents per veure qui serà el proper Howard Dean català. Jo ja m’ofereixo per ser el seu Joe Trippi.
14/5/2004
D’Amazon ens ho podíem esperar tot. O quasi bé tot. Després de començar a vendre llibres, el sr. Bezos ens va sorprendre oferint joguines, software, vídeos, dvds o productes electrònics. Però, no es va aturar aquí. Va decidir convertir Amazon.com en la botiga digital més gran del món i va iniciar-se en la comercialització de roba, productes de bricolatge, articles de luxe i, fins i tot, automòbils.
Però, Amazon ens ha deixat poca badats a tots quan des de fa poques setmanes estan permetent fer donacions online als principals candidats que es presenten a les eleccions nord-americanes del mes de novembre amb aportacions que van des de 5 dòlars als 200.
En aquestes eleccions, després de les primeres passes ben donades pel ex-candidat demòcrata Howard Dean que va aconseguir més de 15 milions de dòlars en contribucions online, ningú pot dubtar del potencial de captació de fons a través d’internet. En aquest sentit, fa pocs dies llegíem com John Kerry batia tots els records possibles aconseguint 2,4 milions de dòlars en només un dia (el 4 de març).
Però, el que no podíem esperar és que Amazon és sumes – sense ànim de lucre – a facilitar donacions a través de la seva plataforma donant-nos pistes sense voler de qui guanyarà les eleccions americanes.
26/4/2004
Pocs dies després que el sr. Zapatero es convertís en el nou president del govern espanyol i després de l’empatx de tanta campanya electoral (des de les municipals, passant per les autonòmiques fins les generals - tot i que encara ens queden les eleccions europees del 13 de juny), és hora en el sí dels partits polítics d’entendre de que cony van les noves tecnologies de la informació i entenguin quin és el vertader impacte d’un mitjà com internet en la reinterpretació organitzativa dels seus partits en un món plenament connectat on la informació i el coneixement flueixen a cops de zeros i uns.
La vertadera cursa electoral d’aquí a 4 anys passa per utilitzar internet en diferents fronts (interns molts d’ells). A destacar, la millora de la seva cohesió i la seva comunicació interna [1], la millora de l’eficiència organitzativa [2], la vertadera gestió del coneixement del partit [3], la relació i l’acostament de l’estructura del partit amb la militància (i entre la militància) [4], la recollida d’opinions i la participació de la militància [5], la captació de militants, voluntaris i recursos [6] i – en darrer terme – l’apropament dels seus discursos programàtics amb la ciutadania i la gestió de programes efectius de màrqueting polític digital [7].
Més enllà dels SMS amb les consignes del dia entre els seus dirigents, pàgines web de campanya, intranets ben poc explotades i un ús raonable del correu electrònic, són poques les experiències que podríem destacar arrel de l’estudi sobre partits polítics fet pocs dies abans de les eleccions generals.
És, per això, que creiem que ha arribat el moment de l’ebusiness en el sí dels partits polítics per deixar de ser partits del segle XX i començar a entendre en quin segle estem.
20/4/2004
Era dissabte. Un dissabte estrany. Estrany pel que estava passant després del xoc que havíem viscut només 48 hores abans amb el nefast atemptat de Madrid. Estava dolgut però, sobre tot, emprenyat. No em creia el que estava passant. Tot apuntava a un atemptat d’un grup islàmic i un cop rera l’altre apareixia per televisió el sr. Acebes convençut que la línia principal d’investigació seguia sent ETA. Quina casualitat !!! I quins collons !!!
Em sentia indefens davant la manipulació informativa en la que estavem immersos. I vaig estar una bona estona barrinant que podia fer jo davant aquella situació tan descoratjadora. Era dissabte i l’ús d’internet tenia poc joc ja que la gran majoria de gent probablement no mirarien el correu electrònic fins el següent dilluns. Ja seria massa tard. Estava en blanc. No tenia cap idea. Però, de sobte: “pipipi pipipi”. El meu mòbil sonava. Acabava de rebre un missatge que deia: ”Denuncia la intoxicació informativa. Al Qaida ha reivindicat l’atemptat quatre vegades. El govern ho nega. Passa-ho.” No m’ho podia creure. Havia trobat la manera de desfogar tota la meva ira. No sé quants missatges vaig arribar a enviar i poques hores després em trobava davant la seu del PP. Era increïble. No es podia quasi caminar. L’èxit de la convocatòria havia estat sorprenent. La resta ja és història.
Una història insòlita en el nostre país. Al menys, amb la espontaneïtat i velocitat que es va donar, tot i que el ‘No a la guerra’ va començar a despertar l’interès dels SMS com a mitjà de convocatòria i mobilització.
Precedents de mobilitzacions instantànies (en anglès ‘flash mobs’) es repeteixen amb molta freqüència a ciutats com San Francisco, Detroit o Nova York. La seva convocatòria normalment és via email i el seu propòsit és bastant innocent, al convocar a un grup de gent a anar a una hora determinada a una botiga de música i preguntar per un disc que ja no s’edita o quedar en un carrer i durant 10 minuts anar dient amb el mòbil ‘sí, sí, digui’.
En determinats casos, s’ha fet un ús polititzat dels flash mobs com va ser en la caiguda del règim Estrada a les Filipines o en les eleccions hungareses de fa dos anys, però aquest cop a Espanya la velocitat de propagació ha superat clarament les expectatives més innocents de l’artífex madrileny que entrada la tarda del dissabte va enviar a només 10 amics el missatge “¿Aznar de rositas? ¿Le llaman jornada de reflexión y Urdaci trabaja? Hoy 13-M a las 18 horas sede PP c/ Génova 13. Sin partidos. Silencio. Por la verdad. Pásalo.” I que poc després veia com a l’arribar a la zona Alonso Martínez no es podia ni circular.
La viralitat va venir donada per l’estat emocional de la gent (amb barreja de sentiments de perplexitat i ràbia continguda), la excepcionalitat i urgència del moment, la ubiqüitat i omnipresència dels telèfons mòbils, la simplicitat de l’acció de reenviar un missatge i la velocitat del boca-orella. No serà fàcil que es repeteixen totes elles en el futur, però molts seran els que en faran ús per condicionar a la ciutadania i mobilitzar en un o altre sentit.
La temptació és alta. Ja no són només els mitjans de comunicació de masses – com la televisió – els capaços de mobilitzar a la gent. Tot i que el dissabte es donaven les circumstàncies necessàries per a que els SMS fossin la punta de llança del que passaria el dia següent, els partits polítics i la societat civil han pres bona nota del poder de convocatòria dels missatges curts. Està apareixent un nou fenomen social on la ciutadania deixa de ser passiva i es converteix en el centre de la comunicació. Està apareixent un contrapoder on el ciutadà és qui dóna joc decidint si allò que rep va amb ell i creu que ha de fer-ho arribar a algú més. La telefonia mòbil per la seva clara hegemonia supera Internet com a mitjà de comunicació, però heretant els valors més genuïns d’Internet: viralitat, acció i interactivitat.
Però tot apunta que això només ha fet que començar. Què passarà quan tots estiguem permanentment connectats a través dels nostres telèfons mòbils i aquests ens ofereixin majors prestacions per a comunicar-nos uns amb els altres? Probablement, llavors ens haurem convençut que la comunicació de masses ha de deixar pas a una comunicació més espontània caracteritzada per la seva transversalitat on l’individu és el vertader protagonista. Mentre, seguirem dient – per si les mosques – ‘Passa-ho’.
22/3/2004
En els darrers dies he tingut la oportunitat de participar en una observació malaltissa (conjuntament amb la Neus Arqués) – a petició d’un estudi encarregat per l’Internet Global Congress i que es publicarà aquest diumenge 7 al suplement de tecnologies de El Mundo - sobre les propostes electorals a la xarxa dels diferents partits polítics que es presenten a les eleccions generals de la propera setmana.
La conclusió és ben clara: ‘La campanya electoral a Internet: una oportunitat perduda’. Per deu clars motius:
- Entendre internet com un monòleg (i no com un diàleg).
- Basar l’estratègia a Internet en tenir pàgina web (i poc més).
- No utilitzar la presència online com una extensió natural del discurs offline.
- No trobar un equilibri entre la simplicitat i la profunditat de contingut.
- No aprofitar el potencial de la militància com eix per fer ciberactivisme.
- No desenvolupar una relació en continu (més pensada en termes de correu electrònic que de pàgina web).
- Tenir una presència online poc flexible a integrar moments calents (p.e. el cas Carod).
- Explotar de manera limitada les possibilitats multimedia (amb excepcions)
- No acostar-se a col.lectius molt concrets (p.e. gent jove).
- No tenir cap tipus de sensibilitat idiomàtica.
Una de les correccions sobre el comentari de la darrera setmana és l’aprovat justet que l’estudi dóna a les presències de CiU i del PP, amb un suspens clamorós del PSOE, Izquierda Unida, PNV i Coalició Canaria.
4/3/2004
Tot i que oficialment fa només unes hores que ha començat la campanya electoral, tinc poques esperances que algun partit polític em sorprengui en aquestes eleccions generals.
Per ara, sembla que els polítics segueixin sense aprendre la lliçó que destil·lava la campanya electoral als Estats Units. No han entès que una pàgina web per un partit polític en campanya té moltes similituds a la figura del míting. Massa. En ambdós casos, només hi assisteixen militants i mitjans de comunicació. No s’ha entès la força que pot tenir aquest nou concepte de míting virtual continu que és Internet per aconseguir que la pròpia militància influeixi en l’electoral, així com per fer soroll perquè els mitjans de comunicació parlin millor de nosaltres.
Basar l'estratègia electoral en una web de campanya té un retorn electoral en vots molt baix. El ciutadà no-militant o simpatitzant no té el grau d’involucració suficient per esperar que visiti la web d’un partit polític determinat. Les webs del PP o PSOE –per meravelloses que fossin (i que no ho són)– no arribarien a aconseguir gaires més vots a favor d’un o d’un altre.
Els partits polítics han de treballar en una altra direcció: agitació, mobilització, punts de reunió, militància, màrqueting viral, correu electrònic, ciberactivisme... són paraules que s’haurien de barrejar a mode de còctel molotov per revolucionar la xarxa i condicionar realment el vot de l’internauta polític indecís.
29/2/2004
Sens dubte, Internet està canviant la manera de fer marketing polític. No tant per les propostes que els partits polítics catalans i espanyols hagin fet fins a la data. Sinó per tot el que podem anar seguir sobre els plantejaments online dels presidenciables americans. Però amb Internet sobre tot el que està canviant és la manera de fer marketing contrapolític. I una experiència fascinant un cop més ens ha vingut de la gent de Moveon.org que amb una iniciativa sense precedents ha aconseguit desacreditar – si és que calia una mica més – la desastrosa legislatura del sr. Bush. I ho ha fet per la porta gran amb bushin30seconds.org: una pàgina web que engrescava als internautes a enviar anuncis de 30 segons que parlessin del paper de Bush aquests darrers quatre anys. La iniciativa ha estat un èxit i en poc més de dos mesos s’han rebut més de 1.500 anuncis, alguns d’una qualitat extraordinària. En una votació frenètica el guanyador ha vist com la seva obra mestra apareixia en antena a la CNN. Tot lògicament amb el suport financer d’una gran simpatitzant del sr. Bush: l’empresari George Soros. Això és activisme i del bo.
I com que els catalans no podem ser menys, uns periodistes barcelonesos s’han llançat a reproduir l’experiència amb l’irrepetible sr. Aznar: Aznaren30segundos.org. Crec que el pacifista i crea-bon-rotllo Aznar es mereix que utilitzem tot el potencial creatiu català per fer que aquesta iniciativa sigui també tot un èxit. Per això em permeto fer una doble crida: 1. Catalunya: Utilitza el teu talent per recordar-nos algunes de les innombrables coses que ha aconseguit el sr. Aznar. (entre elles, que sortíssim al balcó a picar amb les caçoles, que ens possessim els guants per treure ‘hilitos de petróleo’ i que ens sentíssim (alguns) més anti-espanyols que mai. 2. Necessitem el George Soros català que tingui els diners per treure en antena abans de les eleccions els darrers 30 segons de glòria del sr. Aznar.
18/2/2004
MoveOn.org – iniciativa online de caràcter clarament activista per denunciar fets i decisions polítiques (diguem) poc clares - m’ha tornat a sorprendre. Aquest cop amb Bushin30seconds.org: concurs que demanaven als internautes que expliquessis a mode d’anunci en 30 segons la vertadera veritat d’en George W. Bush i que en poc més de 3 mesos ha recollit més de 1.000 anuncis, alguns d’una altíssima qualitat, molt crítics amb la gestió del president nord-americà.
I m’ha sorprès per la capacitat que té, un cop més, internet per movilitzar la inconformitat latent en la societat. Aquesta vegada per realitzar una impactant crítica – qué millor que un anunci, no? – a un president que se’ns dubte no es recordarà per haver posat massa pau a la terra.
Però, el millor és el rebombori que MoveOn.org té preparat per donar visibilitat als anuncis finalistes. Entre ells, la seva aparició per TV durant la setmana de l'any 2004 en què Bush faci el discurs sobre l'estat de la nació.
Ben agraïts estaran els seus opositors. Potser, seria una bona idea imitar la iniciativa i demostrar la superioritat creativa dels catalans. Aquest cop per denunciar algunes de les polítiques – podríem dir aquí també poc clares – del senyor Aznar.
7/1/2004
Sembla que no tot el que ha fet l'administració Bush ha estat dolent. Almenys, es poden rescatar iniciatives online tan interessants com GovBenefits.gov, concebuda per ajudar als nord-americans a conèixer els diferents ajuts que els ofereix la seva administració pública, tant federal com estatal. Aquesta proposta, en funcionament des d'abril del 2002, ha fet un pas més enllà i dirigeix a l' internauta cap els ajuts que més l' interessen en funció de les seves característiques i necessitats per mitjà de diferents preguntes (potser massa extenses).
A casa nostra, no hi ha dubte de què iniciatives com administracion.es o cat365.net tenen sentit donada laconfusió que generen les múltiples administracions amb les que un ciutadà es veu obligat a entendre's cada dia. Però l'atracció que exerceixen aquestes iniciatives transversals és sense dubte menys intensa que la de GovBenefits.
Qui vol relacionar-se amb l'administració pública? No conec cap persona seduïda amb la idea d'haver de demanar un certificat online o realitzar el pagament d'una multa per Internet. Tot i així, ningú es vol perdre un ajut del govern per pur desconeixement. Aquí a Catalunya ja triguem en tenir el nostre Ajuts365.net, per cert, amb domini lliure i susceptible de ser comprat per qualsevol. Qui s'anima?
2/12/2003
Difícil resposta podem obtenir, al menys de l'experiència pròpia (gairebé inexistent). I això que comencen a aparèixer els primers estudis que constaten la importància que té la xarxa per seguir als nostres candidats preferits. Així, The Online Publishers Association (OPA) i el Center for Survey Research & Analysis de
la Universitat de Connecticut presenten un estudion s'indica que el 68% dels enquestats buscava informació dels seus candidats a la xarxa i que el 25% oferia el seu correu electrònic a la web dels seus candidats. Qui diria que els nord-americans tenen tanta sensibilitat per la política?
Tot i així, aquestes iniciatives online no acaben de resoldre al gran repte dels partits polítics: aconseguir vots. Els professors de la Universitat de Santa Bàrbara i la Brigham Young University Richard Davis of Brigham Young
University and Bruce Bimber ens intenten demostrar a Campaigning Online que el seu efecte en la captació de nous votants es mínim.
L'explicació d'aquest fet és d'una lògica és aclaparadora. Qui vol visitar la web de Maragall o Artur Mas? Els seus propis militants i alguns votants. Val a dir, però, que val la pena que estem més que atents a l'impacte de la xarxa en la política. No deixa de ser estimulant veure com gent com Moveon.org acaben llençar http://www.misleader.org/ per seguir dia a dia les cagades del senyor Bush.
26/11/2003